A A F

Napolitano

Oli sobre tela, 9x8 cm. 2009

(Available Varennes gallery London)

The Beat of Painting

For some years, a big number of museums and contemporary art institutions are directing their efforts to promote a school of art increasingly more distant from the purely plastic experience, preferring to praise the concept over the form, the critical reflection over the intuitive catharsis, and rationalism over the mystery of formal creation.
There is a type of exhibitions which is really necessary in order to educate our society in critical judgement. These exhibitions, however, are sometimes oversized and often unable to represent an artistic reality, sometimes almost underground, born from some young artists raised in different art schools and who are dedicating their lives to cultivate the fine arts with unprecedented enthusiasm.

Fortunately enough, that situation is very well understood by some institutions like the Casa Saladrigas in Blanes, who’s been ensuring for many years that part of its program supports new pictorial trends.
If in the last season we had the chance to discover the sublime landscapes by Miquel Gelabert, in his exhibition “Geometries of silence”, now is the turn of Albert Arribas Forcada, born as well in Blanes in 1981, who’s offering us the fruits of his last and fertile two years of pictorial creation.

Albert Arribas Forcada began his lonely journey in recent times, after finishing his formal training at the Massana school and at the University of Fine Arts in Barcelona. The confidence in his artistry and the uninterrupted dedication
and willingness he has shown are facts that allow us to witness the explosive awakening of his artistic personality. He won recently the scholarship of the Museu d’Art de Sabadell, which allowed him to deploy his artistic ability in a workshop of large dimensions at the Centre de Creació Artística La Nau, in Sabadell. This was a big help to accelerate his creative process and strengthen his sense of discipline and artistic responsibilities.

Every road leading to artistic maturity must go through two inevitable assumptions that we seem to find in his pictorial work.
The first one is the will to devote himself to the search of his inner world, freely, facing the unique shapes that only he could find in an uncompromising self-exploration. In Albert’s case, we are faced with some organic and visceral forms that come from an introspective and obsessive dialogue with his own emotions. And his work is born only from the expression of human emotions, without any distance. So, instead of reflecting on abstract thoughts and calculations, the artist submerges himself into his inner world and, from it, he distillates his own organic figurations. In order to perform this painful work, the artist uses every element in pictorial art. That’s why we can find a great diversity of shapes and colours, usually not geometrical, which intend to emulate the natural beat of the body and its inner engine. Everything is contained in a continuous dialogue between the close ups’ delirious shapes -which suggest faces, arms and organs in a process of growing- and a basically diaphanous structure, often delimited by dream-like, mountainous landscapes. Sometimes these are a reminiscence of his own childhood in Blanes and sometimes a glimpse of his travelling through South American countries.
Secondly, we believe his paintings have the mark of a serious artist. There is a confrontation between the artist’s own findings and a specifically artistic tradition, a fundamental point specially in a work as risky as his. This approach makes his art cause a direct impact, preventing it from simply sliding into sensations.
His artistic impulse, as we said before, is commanded by a certain plastic and irrational bewilderment. This artist’s positioning follows one of the main pictorial trends that we have inherited from the last century. Picasso, indeed, opens the door to a subjective, visceral, individual form of art. Amongst us, this path has been followed by artists like Eduard Arranz-Bravo, who pours everything that is inside him onto the canvas, guided by his inner world and his own emotional experiences as a human being.
This attitude, generated by a mixture of unconsciousness and irrationality, should not be confused with surrealism, much more mental and fictitious. In Albert’s case, and at a much more realistic level, the most important thing is his obsession with human experience, a duality in which shapes and colours convey both the pain of human experience and the joy of being able to communicate it.
In Arribas Forcada’s form of art, that duality is displayed by recycling a number of pictorial resources, like the use of arcs in the structure of his compositions, the obsessive filaments that fill in the organic volumes and the many veils that lead us to the mystery of ambiguity, as taught to us by Goya.
Being a member of a demanding and obsessive artistic current requires an increasing amount of skill, lots of patience and perseverance. All this presents the young artist with a big challenge: to store and learn new means and resources to prevent obsession, chaotic by itself, from taking the upper hand and pouring onto the canvas a confused diagnosis of his personal subconscious. The main power of art should be keeping the chaos under control.

Albert Mercadé

Traductors: Manel Dominguez i Jordi Ballart

El Batec de la Pintura per Albert Mercadé

Des de fa anys un gran nombre de museus i institucions d’art contemporani concentren els seus esforços en promoure un art cada cop més distant de l’experiència plàstica genuïna, privilegiant l’elogi al concepte al de la forma, la reflexió crítica a la catarsi intuïtiva, el raciocini a l’encontre amb el misteri de la creació formal. Es tracta d’exposicions necessàries per la formació crítica de la societat però la seva sobredimencionalitat sovint encobreix una realitat artística, gairebé subterrània, nascuda de la necessitat, abanderada per pintors joves sortits de diferents centres de belles arts els quals es dediquen al cultiu de les arts plàstiques amb un fervor exemplar. Sortosament aquesta situació és entesa per alguns centres d’art com la Casa Saladrigas de Blanes que des de fa un temps dedica una part de la seva programació a donar suport a les noves tendències pictòriques. Si la passada temporada vam tenir l’oportunitat de descobrir els paisatges sublims del pintor Miquel Gelabert – en l’exposició Geometries del silenci-, ara és el torn del també jove blanenc Albert Arribas Forcada(Blanes, 1981), el qual presenta per primera vegada una mostra antològica dedicada als seus dos fecunds darrers anys de creació pictòrica.

Albert Arribas Forcada inicià poc temps fa el seu camí en solitari, després d’haver acabat la seva formació acadèmica a l’escola Massana i a la Universitat de Belles Arts de Barcelona. La confiança que ha mostrat en el seu ofici així com la dedicació i la insistència esmerçades, ens permeten ara ser testimonis del despertar explosiu de la seva personalitat artística. La recent obtenció de la beca del museu d’Art de Sabadell, gràcies a la qual ha pogut desplegar les seves capacitats artístiques en un taller de grans dimensions al Centre de Creació Artística La Nau de Sabadell, han ajudat a accelerar dit procés, així com enfortir el sentit de disciplina i responsabilitat artístiques.

Tot camí vers la maduresa plàstica passa per l’assumpció de dos premisses que creiem trobar anunciades en la seva pròpia obra pictòrica. En primer terme, la voluntat de lliurar-se a la recerca del seu propi món interior, amb independència, en una actitud que permet a l’artista de trobar-se cara a cara amb les formes úniques que només trobarà en l’exploració sense concessions del seu jo. En el seu cas ens trobem davant d’unes formes orgàniques i viscerals les quals són deutores d’un diàleg introspectiu i obsessiu amb les pròpies emocions. Així, la seva obra es gesta només en l’expressió de les emocions humanes, sense distàncies per tant: abans que abstraure’s i calcular, el pintor s’aboca en el seu món interior i en destil·la figuracions orgàniques. Per a satisfer aquesta dolorosa tasca el pintor es serveix de tots i cada un dels elements definidors de l’art pictòrica. Per aquest motiu trobem una gran diversitat de formes i colors, poques vegades geomètriques centrades en emular l’organicitat del batec natural del cos i del seu doll interior. Tot plegat inscrit en un diàleg persistent entre les formes delirants del primer pla – les quals ens suggereixen rostres, braços, òrgans en procés de creixement- i una estructura predominantment diàfana, sovint delimitada per paisatges muntanyosos i onírics que tan aviat recorden la seva infància blanenca com els diferents viatges que ha pogut gaudir per terres sud-americanes.

En segon lloc, creiem observar una actitud que defineix la seva seriositat com a pintor que no és altra que la confrontació de les seves pròpies troballes amb una tradició artística concreta, una actitud a parer nostre fonamental especialment en una obra tan arrauxada, garantia per que la seva obra no s’esbiaixi pel camins de la sensació. La seva pulció artística està guiada com hem assenyalat per un cert desconcert plàstic irracional, una positura continuadora d’una de les principals vies pictòriques que ens va deixar el segle que hem traspassat. En efecte Picasso deixà una porta oberta a un art subjectiu, visceral, i autònom – a casa nostra heretat i transmès per pintors com Eduard Arranz-Bravo- interessat a abocar sobre el llenç tot el que el seu món interior li dictava obsessivament en relació amb la seva experiència emotiva com a ésser humà. No hem de confondre aquesta actitud en què entren en joc inconscient i irracionalitat, amb la del surrealisme, molt més mental i fictícia. En aquí, en un pla molt més real, el que compte és el vincle obsessiu amb l’experiència humana, en una dualitat en què les formes i els colors transmeten el trànsit entre el dolor de l’experiència i la joia de poder expressar-la. Aquesta voluntat es tradueix en l’art d’Arribas Forcada amb el reciclatge de recursos pictòrics com la utilització d’arcs en l’estructura de les composicions, les filatures obsessives que omplen els volums orgànics, així com en les nombroses veladures que ens apropen al misteri – com ja ens havia ensenyat Goya- de l’ambigüitat.

La pertanyença a una corrent reivindicativa i obsessiva és una exercici que vol mestratge, paciència i perseverància, i es presenta al jove pintor com a un repte: el de dotar-se de recursos per a què l’obsessió, naturalment caòtica, no domini a l’artista i el llenç no es transformi en un diagnosi confús de l’inconscient personal. Si alguna virtut té l’art és la de ser domadora del caos, de controlar-lo i exposar-lo sintèticament, com a símbol d’afirmació d’una personalitat. En l’art l’home s’imposa a la natura i aquest precisament creiem que és el camí en el que diligentment es va endinsant Albert Arribas Forcada.

A A F

1.1.09

Cap comentari:

Catàleg Desplegable

Contact

The Beat of Painting

El Batec de la Pintura per Albert Mercadé